A simple vista, moltes de les etiquetes que adornen els productes al supermercat - “eco”, “sostenible”, “respectuós amb el planeta”- poden semblar un pas en la direcció correcta. Però quantes d’elles es basen realment en dades objectives? Quantes són simplement reclams buits?

Davant una creixent onada de confusió, pràctiques empresarials dubtoses i promeses ambientals sense suport, el Govern ha decidit actuar. O almenys, això promet amb la futura Llei de Consum Sostenible, una norma encara en construcció que vol posar ordre a la jungla d’etiquetes verdes.

El text, impulsat pel Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 i previst en el Pla Normatiu 2025, pretén ser la pedra angular d’un nou marc legal que prohibeixi les al·legacions ambientals vagues o no verificables, les consideri competència deslleial, obligui les empreses a justificar amb dades contrastables els seus missatges sobre sostenibilitat, promogui el dret a reparar productes, i reforci la transparència per facilitar una elecció més informada i conscient al consumidor.

Amb aquesta norma, paraules com “biodegradable”, “carboni neutral” o “producte verd” no podran utilitzar-se a la lleugera. Les empreses hauran de demostrar, mitjançant informes públics i estàndards verificables, que els seus productes compleixen amb els compromisos que publiciten.

A més, si es confirma l’esperit actual del projecte, qui incompleixi aquestes obligacions s’enfrontarà a sancions que poden assolir els 100.000 euros o, en alguns casos, el 4 % del volum de negoci anual.

La legislació europea ja ha advertit sobre la magnitud del problema: segons dades de la Comissió Europea, més del 80 % de les webs i anuncis analitzats contenen al·legacions ambientals, però en gairebé la meitat dels casos, hi ha sospites fonamentades que puguin ser enganyoses o impossibles de verificar. En aquest entorn, fins i tot les empreses que fan les coses bé poden quedar relegades en un mercat on “semblar sostenible” genera més beneficis que “ser-ho de veritat”.

Aquest desajust no només distorsiona la competència: erosiona la confiança ciutadana i entorpeix la transició ecològica. Per això, diferents entitats han exigit que la llei vagi més enllà d’una declaració d’intencions. Entre les propostes destaca la creació d’un organisme independent que vigili l’ús d’etiquetes verdes, avaluï campanyes de màrqueting i doni veu a les denúncies col·lectives de persones consumidores.

La fase de consulta pública va finalitzar el març de 2024. Des de llavors, l’avantprojecte espera la seva transformació en text articulat i el seu pas pel Consell de Ministres. El marge de temps és ajustat: tot i que la directiva europea més avançada (2024/825) dóna termini fins al març de 2026, les organitzacions  temen que el retard nacional freni el seu impacte real.

Serà aquesta llei un canvi estructural o un miratge normatiu més? La seva ambició sembla clara, però el rellotge corre.