El Tribunal Suprem, a la sentència del passat 14 de juny de 2024, assumeix la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en relació amb l'inici del còmput del termini de prescripció de les reclamacions de despeses hipotecàries por clàusules abusives en els contractes de préstecs hipotecaris.
Fets del cas
El cas es remunta al 29 de juny de 1999, quan els consumidors van signar un préstec hipotecari con Banc Santander S.A. Aquest contracte incloïa una clàusula que atribuïa als prestataris el pagament de totes les despeses generades pel contracte. El 28 d'octubre de 2017, les persones consumidores van presentar una demanda contra el banc, sol·licitant la nul·litat d'aquesta clàusula i la restitució de les quantitats abonades.
En primera instància, el jutjat va declarar la nul·litat de la clàusula i va condemnar al banc a retornar les despeses de notaria, registre i gestoria, més interessos legals. No obstant això, l'Audiència Provincial, en apel·lació, va declarar prescrita l'acció de reclamació de les despeses, exonerant al banc de retornar aquestes quantitats. Davant aquesta decisió, la part demandant va interposar un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.
Fonaments jurídics referenciats del TJUE
El Tribunal Suprem ha basat la seva decisió en diverses sentències del TJUE que aclareixen l’interpretació dels articles 6, apartat 1, i 7, apartat 1, de la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d'abril de 1993. Entre elles la STJUE de 25 d'abril de 2024. C-561/21, la STJUE de 25 de gener de 2024, assumptes acumulats C-810/21, C811/21, C-812/21 i C-813/21 i la STJUE de 25 d'abril de 2024, C-484/21.
Havent d'interpretar-se que:
«el termini de prescripció d'una acció de restitució de despeses que el consumidor ha abonat en virtut d'una clàusula contractual el caràcter abusiu de la qual s'ha declarat per resolució judicial ferma dictada amb posterioritat al pagament d’aquestes despeses comenci a córrer en la data en què aquesta resolució hagi adquirit fermesa, sense perjudici de la facultat del professional de provar que aquest consumidor tenia o podia raonablement tenir coneixement del caràcter abusiu de la clàusula en qüestió abans de dictar-se aquesta resolució.»
I no havent d'interpretar-se que comença:
«(...) data, anterior, en la qual el tribunal suprem nacional va dictar, en altres assumptes, una sèrie de sentències en les quals va declarar abusives certes clàusules tipus que es corresponen amb la clàusula en qüestió d'aquest contracte.»
«(...) en la data de determinades sentències del Tribunal de Justícia que van confirmar que, en principi, els terminis de prescripció per a les accions de restitució son conformes al Dret de la Unió, sempre que respectin els principis d'equivalència i d'efectivitat».
«(...) a comptar des que la referida clàusula esgota els seus efectes con la realització de l'últim pagament d'aquestes despeses (...)»
«(...) en la data del pagament, amb independència de si el consumidor tenia o podia raonablement tenir coneixement del caràcter abusiu de la clàusula des del moment del pagament, o abans que por la resolució es declarés la nul·litat d'aquesta clàusula.
«(...) en la data en la qual el tribunal suprem nacional va dictar una sentència anterior, en un altre assumpte, en la qual va declarar abusiva una clàusula tipus que es correspon amb aquesta clàusula d'aquest contracte».
Recalca el TJUE que no pot interpretar-se que «l'existència d'una jurisprudència nacional consolidada sobre la nul·litat de clàusules similars constitueix una prova que es compleix el requisit relatiu al coneixement, pel consumidor de què es tracti, del caràcter abusiu d'aquesta clàusula i de les conseqüències jurídiques que es deriven d'ella».
Conclusions de la sentència del TS
«Considerem que amb la jurisprudència del TJUE a la que hem fet ja referencia, la qüestió constitueix ja un acte aclarit (STJ de 6 d'octubre de 1982, Cilfit, C-283/81, i STJUE de 6 d'octubre de 2021, Consorzio Italian Management e Catània Multiservizi, C-561/19)».
En la seva sentència, el Tribunal Suprem ha conclòs que la qüestió de la prescripció de l'acció de restitució de despeses ja està aclarida per la jurisprudència del TJUE.
El TS destaca que la seva funció com a tribunal de cassació és harmonitzar la interpretació del dret nacional amb les directrius del TJUE, la qual cosa resulta crucial per a la protecció dels consumidors enfront de clàusules abusives en contractes de préstec hipotecari.
Aquesta sentència del Tribunal Suprem no sols suposa un avenç significatiu en la jurisprudència espanyola, sinó que també reforça la protecció de les persones consumidores, alineant la normativa nacional amb les directrius europees i garantint una major seguretat jurídica en la matèria.